QUINS SON ELS PERILLS D’UNA INCINERADORA?

 

    Els residus van començar a esdevenir un problema quan els hàbits de consum de la societat van canviar i es va començar a imposar la cultura de l’envasat i sobretot dels envasos de “usar i llençar”. La primera solució al creixement de residus varen ser els abocadors que es van anar omplint cada cop més de pressa amb la consegüent contaminació del sòl, les pudors i els riscos sanitaris per falta d’higiene.

    En els països desenvolupats es va trobar una “solució” que semblava resoldre el problema de l’acumulació de residus: la incineració en reduïa fins a un 70% el volum, i les escòries es podien fer servir per aplanar camins i fer carreteres; la calor de la combustió permetia generar energia elèctrica i tèrmica. Tot semblava perfecte fins que cap a finals dels anys setanta, les anàlisis fetes els residus incinerats i als fums van donar com a resultat que la solució no era tan rodona com havia semblat inicialment: les cendres i els fums eren, i són, tòxics i perillosos.

 

    Sense entrar a fons a descriure tot els procés, només donaré unes dades significatives per tal de fer-se una idea dels riscos de que estem parlant:

    El problema es troba no pas en discutir la seva toxicitat, totalment demostrada, sinó en saber quin és el nivell de risc. Sobre aquesta qüestió no hi ha formules definitives. Només estadístiques a posteriori (quan el mal ja està fet) poden comparar la incidència entre la població exposada mes directament o menys directament. Només cal posar de relleu la polèmica que es va produir fa pocs anys al Maresme, sobre la incidència de l’augment de malalties a la zones veïnes a la Incineradora de Residus de Mataró.

    O el cas, més antic de Séveso (Italia) on la fuga accidental de dioxines a l’atmosfera va produir en els anys immediats un augment importantíssim dels casos de càncer.

El residus producte de la incineració són més tòxics que els seus precursors i agreuja el problema el fet que un residu que abans estava concentrat en un lloc, un cop cremat es dispersat a l’atmosfera i transformat en un altre tipus de residu de menys volum, però més tòxic. Queda escampat per els tres medis més importants de l’ecosistema: el sol, l’aigua i l’atmosfera.

    Les mesures de control i les mesures correctores per evitar les emissions tòxiques a l’atmosfera (filtres, depuració de fums, rentat, ionitzat de partícules, etc.) no eliminen els contaminants, només els concentren, segons la seva eficàcia, en un altre lloc. Dit en altres termes: es procura evitar la dispersió però no es redueix la contaminació.

 

    Una altra dificultat es la diversitat dels residus cremats que donen com a resultat una extensa gamma de productes de combustió que en dificulten i encareixen l’anàlisi i en fan difícil la mesura. La presa de mesures és puntual i no representa la contaminació mitjana, a més, aquests controls, des de el punt de vista econòmic són una càrrega, una pèrdua de rendibilitat i un cost d’explotació que es tracta de minimitzar. Tots coneixem com funciona el país on vivim i on queda, en la pràctica, l’exigència que es predica.

 

    A l’octubre del 1998 es va donar a conèixer els resultats de la Comissió de la Comunitat Europea encarregada de proposar una Directiva sobre quina hauria de ser la Legislació Comunitària sobre l’incineració de residus. Aquesta proposta es va presentar al Parlament Europeu i al Consell, i es va aprovar el 4 de desembre del 2000 (Directiva 200/76/CE).

    D’aquest llarg informe en ressaltaré alguns paràgrafs literals que poso entre cometes, prou reveladors de quina és la consideració i la visió del problema de la incineració des de un punt de vista que no es precisament el del ecologisme sinó el que recull els interessos nacionals dels Estats que en formen part:

 

    Aquestes garanties però, la recentment aprovada pel Parlament de Catalunya Llei 11/2000, de 13 de novembre del 2000, Reguladora de la Incineració de Residus, les deixa en que S’ha de constituir una comissió de seguiment, amb participació social, que vetlli pel funcionament correcte de les plantes d’incineració” “Les instal·lacions d’incineració de residus han de disposar d’un programa de vigilància contingudes en aquests programesi són d’accés públic, llevat que estiguin emparades pel règim de confidencialitat establert per la normativa vigent”.

    La Directiva Europea fixa com a objectius “evitar efectes nocius per el medi ambient i la salut humana i, quan no sigui possible evitar-los, disminuir-los en la mesura del possible”

    Un del capítols més reveladors d’aquest estudi es quant, enfocant-ho des de la perspectiva econòmica en fa una avaluació dels costos i diu: “ Entre els costos, s’ha d’incloure un augment de la inversió per instal·lar o reformar l’equip de control de la contaminació i un augment dels costos de l’explotació degut a un major control del medi ambient o un major us de productes químics en el sistema de tractament de gasos. En primera instància, aquests costos correran a càrrec dels explotadors de les Centrals, no obstant, a mig termini, aquests costos es traspassaran als usuaris directes o indirectes de les instal·lacions, es a dir, als Ajuntaments i contribuents locals”. Es ben clara aquesta conclusió: als explotadors de les instal·lacions els sortirà de franc contaminar i els contaminats haurem de pagar pel ” privilegi” de ser-ne les víctimes.

    No acaba aquí l’aspecte econòmic, si fins ara s’ha avaluat els costos veiem quins son els beneficis que s’espera treure’n: “Un plantejament ben conegut es el que valora els beneficis utilitzant una estimació del que la població estarà disposada a pagar per reduir els riscos de mortalitat però hi ha dubtes sobre quin criteri s’ha utilitzar: es podria suposar que les persones grans amb alguna malaltia crònica no estarien disposades a pagar “ja que la seva esperança de vida sovint es curta” i els efectes sobre ells d’unes conseqüències a llarg termini els afecten poc. Segons si s’utilitza un o altre criteri els beneficis econòmics seran mes o menys grans.

Es diu que “hi ha raons de pes per establir unes normes mínimes elevades per les incineradores, ja que la majoria estan situades en zones molt poblades o a prop d’aquests nuclis” però desde un punt de vista econòmic, també es pot argumentar que les normes haurien de ser menys rigoroses en zones en que la població es menys densa o està menys exposada i on, per tant, el cost dels danys produïts per les emissions es més baix. I afegeix: valdria la pena de valorar la viabilitat de diferenciar valors límit per determinats contaminants de manera que es tinguessin en compte las variacions en els costos que porten aparellats els danys ”. Sota aquest llenguatge fredament burocràtic hi ha l’avaluació del cost- benefici de perjudicar ( contaminar, danyar la salut, escurçar la vida) a mes o menys ciutadans i mes o menys territori. Es el valor de la vida de les persones en números: l’avaluació del cost de danyar o malmetre la salut i el territori. Nosaltres, a la Vall del Ges, com a “població menys densa” tenim més números per poder ser contaminats a un cost més baix.

 

    La incineració no es mai una tecnologia o un procediment “net” per desfer-se dels residus i produir energia. Encara que les mesures correctores siguin les exigides, com diu l’estudi de la comissió “hi ha una incertesa científica considerable respecte al efecte de les partícules en la mortalitat crònica i un debat científic respecte als efectes causats per l’exposició a llarg termini de baixes dosi d’aquests productes químics” “hi ha una sèrie d’efectes no quantificats que son: repercussions sobre la salut humana no relacionades amb el càncer, danys en l’ecosistema i la fauna, costos de neteja del sol afectat per les dioxines i furans, efectes negatius en la producció lletera (al superar certs nivells de concentració).  I acaba amb la següent afirmació: “encara que en aquest moment no es possible donar un valor monetari a aquests efectes, es probable que augmentin els danys provocats per les emissions de dioxines i furans, i així augmenti el benefici de controls més estrictes”

 

    Com a colofó d’aquestes reflexions cal dir que encara hi ha un problema afegit a la instal·lació d’una incineradora i es el cost d’amortització que genera.

    Això significa que un cop instal·lada necessita residus per cremar i si no n’hi ha prou d’un tipus n’haurà de cremar d’un altre però no es pot parar.

 

    Aquesta dinàmica actua en contra de l’aprofitament dels residus i també com a grup de pressió contra les polítiques de recollida selectiva, i el concepte de generació de un residu mínim, no afavoreix la conscienciació de la població respecte al reaprofitament i la reutilització i perpetua el malbaratament de matèries primeres no renovables.

 

Tornar a la pàgina Principal...